Sabeu allò del 2x1 que pagues un i t’emportes dos? Doncs avui m’ha passat una cosa semblant. El cas és que a la sessió de COED d’avui m’ha tocat fer les dues coses, és a dir, recitar i debatre.
Amb els nervis a flor de pell he fet la meva recitació. La veritat és que no n’estic gens contenta, al contrari. M’he entrebancat massa i els nervis no m’han deixat expressar-me de manera fluida i pausada. La veritat és que parlar en públic no és una cosa que em faci molta por, ja que al llarg de tots els estudis de secundària i de batxillerat he fet moltes exposicions (potser masses...). Malgrat això, la universitat és un canvi molt important a la vida de tots nosaltres, i ja no es tracta de parlar davant de 25 o 30 persones, sinó que ara en som 70. En fi, que hi farem, espero que la propera vegada que hagi d’expressar-me en públic la cosa vagi millor.
Deixant de banda la meva penosa i patètica recitació, val a dir que el poema que he escollit és preciós (si més no, a mi m’agrada molt). És tracta d’un poema de Miquel Martí i Pol anomenat L’Elionor. Aquest ens parla de la situació de les dones antigament, a començaments de segle XX. Les noies de catorze anys entraven a treballar a les fàbriques, i quan aquestes ja estaven preparades per tenir fills, es casaven i formaven una família. Us el copio aquí i així el podreu llegir vosaltres mateixos i l’entendreu millor:
L'Elionor tenia
catorze anys i tres hores
quan va posar-se a treballar.
Aquestes coses queden
enregistrades a la sang per sempre.
Duia trenes encara
i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.
La gent se l'estimava,
l'Elionor, tan tendra,
i ella cantava mentre
feia córrer l'escombra.
feia córrer l'escombra.
Els anys, però, a dins la fàbrica
es dilueixen en l'opaca
grisor de les finestres,
i al cap de poc l'Elionor no hauria
pas sabut dir d'on li venien
les ganes de plorar
ni aquella irreprimible
sensació de solitud.
Les dones deien que el que li passava
era que es feia gran i que aquells mals
es curaven casant-se i tenint criatures.
L'Elionor, d'acord amb la molt sàvia
predicció de les dones,
va créixer, es va casar i va tenir fills.
El gran, que era una noia,
feia tot just tres hores
que havia complert els catorze anys
quan va posar-se a treballar.
Encara duia trenes
i deia: -sí, senyor- i -bones tardes-.
Després d’aquesta primera descàrrega de nervis i de tensió, hem donat pas als debats. El primer d’ells ha estat el que hem protagonitzat el meu grup i jo. En aquest es debatia si les escoles (tan públiques com privades) han de tenir la cultura religiosa com a assignatura. En general ha estat força bé i nosaltres, per al nostra banda, ens hem quedat tranquil·les, ja que hem pogut dir tot allò que havíem preparat. A més, a diferència d’altres grups, nosaltres no sabíem amb què ens atacarien els membres de l’equip contrari i ells tampoc sabien quins arguments portàvem preparats. No obstant, penso que hem comés forces errors com per exemple intervenir i parlar a deshora, no explicar amb gaire claredat algunes idees, etc.
El següent debat a tractat sobre si és convenient o no barrejar nens de diferents edats a les aules. Aquest grup ho ha fet molt bé! La posada en escena ha estat molt positiva i el discurs al públic ha resultat força entenedor. A més, trobo que el tema que han escollit per a debatre és molt encertat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada